Tot era fosc, la humitat que hi havia et feia més pesat i enganxifós, el fred s'apoderava del cos i l'olor estupefaent es mesclava amb l'olor de la por. L'únic soroll que s'escoltava era el so metàlic de les rodes del tren que no tenien descans, juntament amb el plor d'un noiet que no arribaria ni als sis anys d'edat. La gent no gosava obrir la boca, tots anaven callats, en un silenci sepulcral, semblant al de la calma que precedeix la tempesta.
Jo havia perdut la noció del temps, durant tot aquell trajecte havia estat entretingut pensant en l'Helena, en aquell somriure de pel·lícula que tenia, en l'olor de perfum que deixava al passar per davant teu. Era l'únic pensament que em feia oblidar la realitat que estava passant, una realitat que encara no era conscient d'assimilar. No estava nerviós, deuria ser per la meva joventut, la joventut descarada dels divuit anys.
Ja feia ben bé dos dies que vam muntar en aquell tren que ens conduïa fins a la mort, l'ambient estava cargadíssim i la falta higiènica començava a ser un problema insuportable.
Per fi el tren va començar a frenar, el xisclet de la xemeneia va sonar com una benvinguda a l'infern, les portes dels vagons es van obrir i la llum es va escampar per l'interior del vagó deixant-nos sense sensibilitat a la vista. Els crits alemanys ens van fer baixar d'aquell penós habitacle en el que havíem estat quasi dos dies, en el moment que vaig baixar, vaig veure de perfil a la meva estimada Helena com desapareixia entre les dones que s'anaven a un altre lloc d'on érem els homes. Em va donar la sensació que era l'última vegada que veuria aquella dona que tantes nits m'havia deixat sense son.