El dopatge esportiu

El meu avi em deia que, els ciclistes de quan ell era jove si que eren bons esportistes i no els d'avui dia. I es que, quan penses en el tour de França és impossible que no et vingui a la ment el famós mallot daurat, algun ídol que un dia es va coronar com a campió, les lluites aferrissades en els Alps o en els Pirineus, el calor dels mesos d'estiu i fins i tot les bacaines en en el sofà mentre veus alguna etapa no massa interessant, però en aquests darrers anys és necessari relacionar, aquest esport amb un altre concepte, el dopatge .

El cas del ciclisme ha sigut el més castigat en aquest àmbit però, no hi ha cap esport ni competició que s'hagi salvat d'aquesta epidèmia. L'esport rei al nostre país ha tingut nombrosos casos de jugadors que han pres substàncies anabolitzants però, encara que els que han enxampat han estat sancionats durament, continuen havent altres jugadors que segueixen "jugant" amb la sort de que les seves trampes no siguin descobertes.
Fins hi tot hi ha casos d'aquesta lacra de l'esport en la competició per excel·lència a la Terra. En les Olimpíades s'han donat fets d'esportistes guanyadors de medalles que, en els controls antidóping, han donat positius.
Però si hi ha un esport on es veu el reflexe la magnificació del problema, és en el ciclisme. Equips sencers han sigut vetats en competicions, ciclistes guanyadors de grans voltes han donat positius en els controls temps més tard i, per moltes sancions que s'apliquin i per molts controls que es facin, any rere any hi ha nous casos.

El meu avi no s'equivocava dient que els ciclistes d'avui dia no els arriben ni a la sola de les sabates als de la seva època i es que, els esportistes d'ara tenen una altra noció del significat d'esport i competició. Ells han sigut els que han portat la malaltia del dopatge esportiu i són els únics que tenen el remei.